dijous, 5 de juny de 2008

¡Colorín colorado este cuento se ha acabado!


Diuen que tot el que comença sempre s’acaba i que a les persones ens fa por els començos i els finals, però el que realment importa és tot allò que ha passat entre mitges. En aquesta assignatura al principi ens va constar arrencar i crear el nostre bloc i ara que arribem al final tenim por de no poder acabar-ho a temps. No obstant, allò realment important és el profit que hem tret del nostre bloc, de llegir els de la nostra comunitat, d’intercanviar opinions, comentaris, somriures...

Després d’haver fet aquest curs: us dedicaríeu a l’ensenyament de llengües? Jo penso que sí, però també és cert que en aquest curs me n’he adonat que me queda molt per aprendre, molt per aprendre a ensenyar. Darrere d’una classe d’una hora hi ha molta feina invertida per part del professor. Sembla que cada moviment, activitat, treball, etc. fet a classe té una rerefons. Sé que el món de l’ensenyança no és fàcil, però també em veig amb ganes i, sobretot, amb forces per emprendre aquest camí.


Fins una altra!

eLiSa


Aprenentatge en línia!

La meva experiència com aprenent en línia va començar junt amb la carrera universitària a la nostra Universitat. Mai abans havia fet servir interfícies com moodle, l’aula global, etc. Des d’ençà, sempre ens han motivat a fer servir recursos en línia per tal de conèixer més coses sobre llengües. I, la veritat és que si ara de cop em diguessin que hem de tornar als mètodes tradicionals i deixar de banda la web 2.0... No sé si ho soportaria J. Ens hem acostumat a fer servir tots aquests recursos durant les activitats del curs i al final hem vist com és molt més productiu. Per mi, és un camp bastant productiu, però també desconegut i el fet que sigui recent fa que encara no se li hagin trobat gaires inconvenients.

Una altra forma més concreta que he pogut observar d’aprenentatge en línia són els cursos de català pel nivell C que fa la meva companya de pis. Consisteix en un CD- Room que té exercicis i teoria. A més, pots fer “listenings” i donar-te a una plataforma moodle on hi ha més exercicis i aplicacions com gravacions mp3 per a que gravis la teva veu i puguis avaluar com ho fas.

dimarts, 3 de juny de 2008

9+9+9+9+9+9+9+9 = 8, ¿cómo te quedas? MUERTA!

Com a estudiant que ha estat examinada he dir que crec que si fa no fa he viscut gairebé tot tipus d’avaluació. Potser podria descartar-ne alguna com l’autoavaluació, tot i que en algunes assignatures se m’ha demanat una autoavaluació que es considerarava juntament amb la resta de notes. Durant 2 de l’E.S.O vaig tenir una avaluació ipsativa a Educació Física. Recordo com la primer setmana de classe, després d’haver-nos passat tot l’estiu sense fer res, la professora ens feia tota mena de proves sobre les que milloraríem durant el trimestre. Això servia perquè tothom obtenia una primer nota o marca (segons l’activitat) i la tenies que millor durant el curs. La nota final era el resultat d’haver millorat o no.

Per mi, la millor avaluació és aquella que suma, però que parteix d’una nota inicial (prova de nivell inicial) i sobre la suma es valora el fet d’haver millorat. Sempre he considerat que el terme “examen” fa por als estudiants; fa por perquè tots sabem que del 5 cap avall estem suspesos. Jo proposo un mètode que feia un professor de català a l’Institut: ell ens entregava l’examen en blanc i dalt de tot ens posava un 10 abans d’haver començat. Ens deia que tots teníem un 10, l’examen només era una qüestió per mantenir-lo. Evidentment era el mateix que un examen normal i corrent, però l’enfocament que li donava era diferent, ja que la sensació que jo tenia era de confiança per part del professor cap a jo, ja que ell ens veia capaços de tenir un 10 i això, la veritat és que motiva! T’esforçaves més per tal de no perdre el 10.
Vaig fer una prova diagnòstica per entrar en aquesta facultat. També n’he fet d’adscripció per tal d’assignar-me a un nivell quan vaig anar a Freiburg (Alemania). Quan vaig acabar aquest curs vaig presentar-me a les proves per obtenir el nivell A d’alemany i pel fet d’aprovar-lo, vaig obtenir el certificat A d’alemany.
La veritat és que no recordo haver tingut gaires males experiències en les avaluacions. Només recordo dues, la primera fou que a 2de batxiller la professora d'història deia que feia servir una avaluació sumativa, tots aquells que tinguessin de tots els exàmens un 9 al final tindrien un 10. Jo era d'aquelles, però la meva nota final va ser: un 8, per què? Perquè segons ella no havia anat a classe (cosa que no era certa, vaig estar a totes les classes, aggggggg) És cert que moltes vegades ens queixem perquè els exàmens són difícils o perquè les qualificacions d’aquest són baixes. No obstant, poc dir que gairebé sempre he tingut la nota que m’ha pertocat. De l’única cosa que em sento una mica ressentida (una espinita en el corazón) és de l’examen de selectivitat d’anglès. Evidentment, considerava que el meu nivell d’anglès era molt bo i que a selectivitat podria optar a una molt bona nota, però no va ser així. Vaig tenir una nota molt ”normaleta”, fins i tot pitjor que la de companys meus que no duien gens bé l’anglès. En aquell moment, si que vaig dubtar dels processos de correcció, dels criteris que feien servir, ja que no considerava que hagués fet un mal examen.

Us adjunto l’examen d’anglès que vaig fer a Mallorca el 2004:


***********************************************************************
Proves d’accés a la Universitat (2004)
Selectivitat (LOGSE)
Anglès
Model 1

***********************************************************************
Read the passage carefully and answer the questions in English. USE YOUR OWN
WORDS AS FAR AS POSSIBLE.
Time allowed: 1 hour and 30 minutes. Total score: 10 points.


The Language

When I arrived in England I thought I knew English. After I’d been here an hour I
realized that I did not understand one word. In the first week I picked up a tolerable working
knowledge of the language and the next seven years convinced me gradually but thoroughly
that I would never know it really well, let alone perfectly. This is sad. My only consolation
being that nobody speaks English perfectly.
If you live here long enough you will find out to your greatest amazement that the
adjective nice is not the only adjective the language possesses, in spite of the fact that in the
first three years you do not need to learn or use any other adjectives. You can say that the
weather is nice, a restaurant is nice, Mr Soandso is nice, Mrs Soandso’s clothes are nice, you
had a nice time, and all this will be very nice.
Then you have to decide on your accent. The easiest way to give the impression of
having a good accent or no foreign accent at all is to hold an unlit pipe in your mouth, to
mutter between your teeth and finish all your sentences with the question: ‘isn’t it?’ People
will not understand much, but they are accustomed to that and they will get a most excellent
impression.
Anyway, this whole language business is not at all easy. After spending eight years
in this country, the other day I was told by a very kind lady: ‘But why do you complain?
You really speak a most excellent accent without the slightest English.’
George Mikes, How to Be an Alien (1946) (Edited)

1. Write a summary of the preceding passage in no more than 50 words. DO NOT copy from the text. (2
points)

2. Say whether the following statements are TRUE or FALSE. Explain WHY using your own words OR
finding evidence in the text. NO marks are given for only TRUE or FALSE. (1 point)
a) It took the author seven years to know English well.
b) The adjective nice is surprisingly not the only adjective the language possesses.
c) English people tend to get an excellent impression of accents

dissabte, 17 de maig de 2008

Aprendre anglés amb GOmaEspuma

Després de veure totes les metodologies a classe, he arribat a la conclusió que cap en convenç, i que la millor manera d'aprendre anglès és amb Gomaespumingli sh : aprende inglés!
Heu de mirar el vídeo perquè passareu una molt bona estona i riureu molt! A més, penso que tots, com a principiants en l’aprenentatge d’alguna llengua estrangera, hem fet servir aquest mètode per parlar de certes coses :-P
Animeu-vos a mirar-lo! No dura molt!
Una abraçada!
Elisa!

mEtOdOlOgiEs

A l’escola, durant els cursos de primer i segon de l’ESO vaig fer classes de francès. La professora fèiem servir el mètode audiolingual. Recordo passar-me totes les classes escoltant i repetint diàlegs. A més, a mi no se me donava massa bé la pronúncia en francès i la professora era capaç de tenir-me tota l’estona repetint una sola paraula. Un cop acabava la classe, ens deia que preparéssim a casa un diàleg per parelles igual que el que havíem fet a classe, però amb situacions pròpies. En certa manera, penso que aquest mètode en va fer que el francès de cada cop m’agradés menys, ja que em sentia molt frustrada havent de repetir i tornar a repetir diàlegs. Al final del trimestre, l’única cosa que desitjaves era no sentir a ningú parlar francès. A més, recordo que em vaig obsessionar molt amb el tema de què no ho feia bé i constantment tenia somnis en els quals parlava un francès perfecte i fluït.

No obstant, durant els mateixos anys també feia classes d’anglès, ja que era una assignatura obligatòria de l’ESO, a diferència del francès que la vaig triar voluntàriament, i puc dir que la professora d’anglès feia servir un mètode totalment diferent. Podem dir que ensenyament mitjançant la via silenciosa. I tant silenciosa que a vegades fèiem classe de ioga per tal de relaxar-nos. La professora solia presentar un tema de debat en anglès i la resta de classe no deia res. Ens seiem en cercles i debatíem entre tots els alumnes el nostre tema. Hi va haver un tema que se’m va quedar molt marcar. Un dia es va presentar a classe i ens va demanar:

-Are you scared of death? If your mother says to you “don’t worry sweet, I’ll come with you when you die", will you be as scared as before?

Evidentment, als 15 anys és una qüestió que encara no t’has plantejat mai i, clar, la professora ens va fer reflexionar tant que crec que mai havia sortir de classe tan trista i desmotivada... Pensar que algun dia hauria de morir no era un tema que em preocupes perquè no n’era conscient d’això, però després d’una classe així, de l’única cosa que tenia ganes era d’arribar a casa i fer-li als meus pares totes aquelles preguntes de per què, per què i per què?

Des de que tenia 12 anys cada setmana venia a casa meva una dona anglesa que em donava classes d’anglès. Amb ella m’ho passava súper bé perquè feia servir l’enfocament comunicatiu. Ens passàvem les hores jugant a què anàvem de compres i havíem de demanar coses com el preu, si havia rebaixes o on estaven els provadors. També jugàvem a treballar en fruiteria i havíem de fer comandes. Crec que va ser una de les formes més divertides d’aprendre anglès. I penso que vaig aprendre molt.

Jo considero que la metodologia més eficaç no ho és una de sola, sinó una mescla de totes. És cert que l’enfocament comunicatiu és molt interessant per tal de mostra a l’alumne problemes reals de la vida quotidiana. Ara bé, també considero que treballar mitjançant un aprenentatge cooperatiu enriqueix molt més als alumnes perquè els ensenya la importància de saber treballar en grup i a aprendre d’allò que els altres companys els hi poden aportar. També m’agrada molt la idea de treballar en projectes. A vegades, els alumnes senten que fan una cosa més útil quan se’l hi encomana un projecta que han de fer i entregar a final de curs. El inconvenient d’aquest mètode és el fet que no tots els alumnes són capaços d’arribar a crear el projecte i, per tant, pot provocar molta decepció per part d’alguns alumnes.

Des del meu punt de vista, el més important en una metodologia és proporcionar l’aprenentatge per a cada alumne. Però encara trobo més important la motivació d’aquests. Per a que els alumnes aprenguin, és important que la metodologia sigui el més amena possible i fer que l’aprenentatge sigui una mena de joc que sense adonar-se poc a poc van aprenent.

dilluns, 5 de maig de 2008

"Segons les ulleres que portis"

Primer de tot, dir que vaig intentar fer un gran esforç per recuperar els meus records com aprenents de llengües. Però, després de tractar recordar i recorda, em vaig adonar que tot allò que no record és perquè no va causar en mi cap impressió que calgui la pena recordar-la... Allò que realment va ser important per mi, que va marcar algun moment especial durant l’aprenentatge de llengües no cal que faci molts esforços per recorda-ho, ja que ho tinc present molt sovint.


Durant els anys que vaig cursar educació secundaria vaig tenir dos enfocaments totalment diferents en l’ensenyament de llengües. Per una banda, estava aprenent francès amb una dona d’uns 67 anys (just a punt de jubilar-se) llicenciada en filologia francesa que volia que li diguessin “
Madame Mas”. Era una dona de l’antiga escola que feia servir únicament gramàtica tradicional per l’ensenyament. Recordo una experiència frustrant d’una de les seves classes. Un dia em va fer estar 60 minuts de rellotge repetint el nom d’Hugo en francès. No hi havia manera que li agradés la meva pronúncia de la “u” francesa. Finalment, es va rendir i em va dir: - Elisa, si jo fos tu, deixaria el francès i em dedicaria a estudiar altres llengües. Evidentment, aquest comentari va ser la causa per la qual la meva llengua C a aquesta universitat és alemany i no pas francès.


D’altra banda, la meva professora d’anglès era una dona més jova que havia aprés l’anglès mitjançant uns fascicles i viatjant moltíssim. La seva manera d’ensenyar s’allunyava moltíssim de la gramàtica tradicional. Segurament, tampoc en sabia tant per ensenyar-nos les regles gramaticals de l’anglès. Per aquest motiu, la seva manera d’ensenyar s’apropava més cap una lingüística textual, on milloraven la nostra competència comunicativa. Ella era innovadora i molt divertida i aconseguia que les classes d’anglès a l’escola passessin aviat.


Amb tot això, és pot dir que vaig ser objecte d’experiments, de mètodes oposats... De totes formes, jo penso que gairebé cap professor fa servir els mètodes en la seva vessant més pura, sinó que moldetgen el mètode als seus interessos. Recordo una frase que va dir la Rosa Estopa a una de les seves classes: L'ensenyament sempre depen de les ulleres que porti el professor! És a dir, cada mètode té unes bases, però després cadascú aporta els seu punt de vista, i aquest punt de vista és el que ella anomena "ulleres".

divendres, 18 d’abril de 2008

Randy Pausch Last Lecture!

M'agradaria que dediquéssiu uns segons a veure aquesti vídeo. Tactra d'allò que té a dir el professor Randy Pausch a la seva darrere classe.



Ell és un professor especialitzat amb matèries computacionals, però li detecten un càncer i no li queda gaire temps de vida. Així que decideix dedicar la seva darrere classe als seus fills, però ho fa d'una manera especial. Es posa davant una enorme audiència i parla sobre els somnis. El que vol ensenyar a la seva darrere classe és com podem aconseguir els nostres propis somnis o intentar que els demés complexin els seus.

Parla de milers de coses, però al final dóna uns consells molt importants:

Important advice:

-Be good at something: it makes you valuable

-Work hard...”What’s your secret?”

-Find the best in everybody; no matter how long you have to wait for them to show it

-Be prepared: “LUCK” is where preparation meets opportunity


I sobretot, ell diu “NEVER GIVE UP”. NO ET RENDEIXIS MAI

La veritat és que està molt bé, és molt interessant i molt profund. A mi em va agradar moltíssim. A veure si algú s’anima i em diu que li sembla