A l’escola, durant els cursos de primer i segon de l’ESO vaig fer classes de francès. La professora fèiem servir el mètode audiolingual. Recordo passar-me totes les classes escoltant i repetint diàlegs. A més, a mi no se me donava massa bé la pronúncia en francès i la professora era capaç de tenir-me tota l’estona repetint una sola paraula. Un cop acabava la classe, ens deia que preparéssim a casa un diàleg per parelles igual que el que havíem fet a classe, però amb situacions pròpies. En certa manera, penso que aquest mètode en va fer que el francès de cada cop m’agradés menys, ja que em sentia molt frustrada havent de repetir i tornar a repetir diàlegs. Al final del trimestre, l’única cosa que desitjaves era no sentir a ningú parlar francès. A més, recordo que em vaig obsessionar molt amb el tema de què no ho feia bé i constantment tenia somnis en els quals parlava un francès perfecte i fluït.
No obstant, durant els mateixos anys també feia classes d’anglès, ja que era una assignatura obligatòria de l’ESO, a diferència del francès que la vaig triar voluntàriament, i puc dir que la professora d’anglès feia servir un mètode totalment diferent. Podem dir que ensenyament mitjançant la via silenciosa. I tant silenciosa que a vegades fèiem classe de ioga per tal de relaxar-nos. La professora solia presentar un tema de debat en anglès i la resta de classe no deia res. Ens seiem en cercles i debatíem entre tots els alumnes el nostre tema. Hi va haver un tema que se’m va quedar molt marcar. Un dia es va presentar a classe i ens va demanar:
-Are you scared of death? If your mother says to you “don’t worry sweet, I’ll come with you when you die", will you be as scared as before?
Evidentment, als 15 anys és una qüestió que encara no t’has plantejat mai i, clar, la professora ens va fer reflexionar tant que crec que mai havia sortir de classe tan trista i desmotivada... Pensar que algun dia hauria de morir no era un tema que em preocupes perquè no n’era conscient d’això, però després d’una classe així, de l’única cosa que tenia ganes era d’arribar a casa i fer-li als meus pares totes aquelles preguntes de per què, per què i per què?
Des de que tenia 12 anys cada setmana venia a casa meva una dona anglesa que em donava classes d’anglès. Amb ella m’ho passava súper bé perquè feia servir l’enfocament comunicatiu. Ens passàvem les hores jugant a què anàvem de compres i havíem de demanar coses com el preu, si havia rebaixes o on estaven els provadors. També jugàvem a treballar en fruiteria i havíem de fer comandes. Crec que va ser una de les formes més divertides d’aprendre anglès. I penso que vaig aprendre molt.
Jo considero que la metodologia més eficaç no ho és una de sola, sinó una mescla de totes. És cert que l’enfocament comunicatiu és molt interessant per tal de mostra a l’alumne problemes reals de la vida quotidiana. Ara bé, també considero que treballar mitjançant un aprenentatge cooperatiu enriqueix molt més als alumnes perquè els ensenya la importància de saber treballar en grup i a aprendre d’allò que els altres companys els hi poden aportar. També m’agrada molt la idea de treballar en projectes. A vegades, els alumnes senten que fan una cosa més útil quan se’l hi encomana un projecta que han de fer i entregar a final de curs. El inconvenient d’aquest mètode és el fet que no tots els alumnes són capaços d’arribar a crear el projecte i, per tant, pot provocar molta decepció per part d’alguns alumnes.
Des del meu punt de vista, el més important en una metodologia és proporcionar l’aprenentatge per a cada alumne. Però encara trobo més important la motivació d’aquests. Per a que els alumnes aprenguin, és important que la metodologia sigui el més amena possible i fer que l’aprenentatge sigui una mena de joc que sense adonar-se poc a poc van aprenent.
Primer de tot, dir que vaig intentar fer un gran esforç per recuperar els meus records com aprenents de llengües. Però, després de tractar recordar i recorda, em vaig adonar que tot allò que no record és perquè no va causar en mi cap impressió que calgui la pena recordar-la... Allò que realment va ser important per mi, que va marcar algun moment especial durant l’aprenentatge de llengües no cal que faci molts esforços per recorda-ho, ja que ho tinc present molt sovint.
Durant els anys que vaig cursar educació secundaria vaig tenir dos enfocaments totalment diferents en l’ensenyament de llengües. Per una banda, estava aprenent francès amb una dona d’uns 67 anys (just a punt de jubilar-se) llicenciada en filologia francesa que volia que li diguessin “Madame Mas”. Era una dona de l’antiga escola que feia servir únicament gramàtica tradicional per l’ensenyament. Recordo una experiència frustrant d’una de les seves classes. Un dia em va fer estar 60 minuts de rellotge repetint el nom d’Hugo en francès. No hi havia manera que li agradés la meva pronúncia de la “u” francesa. Finalment, es va rendir i em va dir: - Elisa, si jo fos tu, deixaria el francès i em dedicaria a estudiar altres llengües. Evidentment, aquest comentari va ser la causa per la qual la meva llengua C a aquesta universitat és alemany i no pas francès.
D’altra banda, la meva professora d’anglès era una dona més jova que havia aprés l’anglès mitjançant uns fascicles i viatjant moltíssim. La seva manera d’ensenyar s’allunyava moltíssim de la gramàtica tradicional. Segurament, tampoc en sabia tant per ensenyar-nos les regles gramaticals de l’anglès. Per aquest motiu, la seva manera d’ensenyar s’apropava més cap una lingüística textual, on milloraven la nostra competència comunicativa. Ella era innovadora i molt divertida i aconseguia que les classes d’anglès a l’escola passessin aviat.
Amb tot això, és pot dir que vaig ser objecte d’experiments, de mètodes oposats... De totes formes, jo penso que gairebé cap professor fa servir els mètodes en la seva vessant més pura, sinó que moldetgen el mètode als seus interessos. Recordo una frase que va dir la Rosa Estopa a una de les seves classes: L'ensenyament sempre depen de les ulleres que porti el professor! És a dir, cada mètode té unes bases, però després cadascú aporta els seu punt de vista, i aquest punt de vista és el que ella anomena "ulleres".
