"Segons les ulleres que portis"

Primer de tot, dir que vaig intentar fer un gran esforç per recuperar els meus records com aprenents de llengües. Però, després de tractar recordar i recorda, em vaig adonar que tot allò que no record és perquè no va causar en mi cap impressió que calgui la pena recordar-la... Allò que realment va ser important per mi, que va marcar algun moment especial durant l’aprenentatge de llengües no cal que faci molts esforços per recorda-ho, ja que ho tinc present molt sovint.

Durant els anys que vaig cursar educació secundaria vaig tenir dos enfocaments totalment diferents en l’ensenyament de llengües. Per una banda, estava aprenent francès amb una dona d’uns 67 anys (just a punt de jubilar-se) llicenciada en filologia francesa que volia que li diguessin “Madame Mas”. Era una dona de l’antiga escola que feia servir únicament gramàtica tradicional per l’ensenyament. Recordo una experiència frustrant d’una de les seves classes. Un dia em va fer estar 60 minuts de rellotge repetint el nom d’Hugo en francès. No hi havia manera que li agradés la meva pronúncia de la “u” francesa. Finalment, es va rendir i em va dir: - Elisa, si jo fos tu, deixaria el francès i em dedicaria a estudiar altres llengües. Evidentment, aquest comentari va ser la causa per la qual la meva llengua C a aquesta universitat és alemany i no pas francès.

D’altra banda, la meva professora d’anglès era una dona més jova que havia aprés l’anglès mitjançant uns fascicles i viatjant moltíssim. La seva manera d’ensenyar s’allunyava moltíssim de la gramàtica tradicional. Segurament, tampoc en sabia tant per ensenyar-nos les regles gramaticals de l’anglès. Per aquest motiu, la seva manera d’ensenyar s’apropava més cap una lingüística textual, on milloraven la nostra competència comunicativa. Ella era innovadora i molt divertida i aconseguia que les classes d’anglès a l’escola passessin aviat.

Amb tot això, és pot dir que vaig ser objecte d’experiments, de mètodes oposats... De totes formes, jo penso que gairebé cap professor fa servir els mètodes en la seva vessant més pura, sinó que moldetgen el mètode als seus interessos. Recordo una frase que va dir la Rosa Estopa a una de les seves classes: L'ensenyament sempre depen de les ulleres que porti el professor! És a dir, cada mètode té unes bases, però després cadascú aporta els seu punt de vista, i aquest punt de vista és el que ella anomena "ulleres".