mEtOdOlOgiEs

A l’escola, durant els cursos de primer i segon de l’ESO vaig fer classes de francès. La professora fèiem servir el mètode audiolingual. Recordo passar-me totes les classes escoltant i repetint diàlegs. A més, a mi no se me donava massa bé la pronúncia en francès i la professora era capaç de tenir-me tota l’estona repetint una sola paraula. Un cop acabava la classe, ens deia que preparéssim a casa un diàleg per parelles igual que el que havíem fet a classe, però amb situacions pròpies. En certa manera, penso que aquest mètode en va fer que el francès de cada cop m’agradés menys, ja que em sentia molt frustrada havent de repetir i tornar a repetir diàlegs. Al final del trimestre, l’única cosa que desitjaves era no sentir a ningú parlar francès. A més, recordo que em vaig obsessionar molt amb el tema de què no ho feia bé i constantment tenia somnis en els quals parlava un francès perfecte i fluït.

No obstant, durant els mateixos anys també feia classes d’anglès, ja que era una assignatura obligatòria de l’ESO, a diferència del francès que la vaig triar voluntàriament, i puc dir que la professora d’anglès feia servir un mètode totalment diferent. Podem dir que ensenyament mitjançant la via silenciosa. I tant silenciosa que a vegades fèiem classe de ioga per tal de relaxar-nos. La professora solia presentar un tema de debat en anglès i la resta de classe no deia res. Ens seiem en cercles i debatíem entre tots els alumnes el nostre tema. Hi va haver un tema que se’m va quedar molt marcar. Un dia es va presentar a classe i ens va demanar:

-Are you scared of death? If your mother says to you “don’t worry sweet, I’ll come with you when you die", will you be as scared as before?

Evidentment, als 15 anys és una qüestió que encara no t’has plantejat mai i, clar, la professora ens va fer reflexionar tant que crec que mai havia sortir de classe tan trista i desmotivada... Pensar que algun dia hauria de morir no era un tema que em preocupes perquè no n’era conscient d’això, però després d’una classe així, de l’única cosa que tenia ganes era d’arribar a casa i fer-li als meus pares totes aquelles preguntes de per què, per què i per què?

Des de que tenia 12 anys cada setmana venia a casa meva una dona anglesa que em donava classes d’anglès. Amb ella m’ho passava súper bé perquè feia servir l’enfocament comunicatiu. Ens passàvem les hores jugant a què anàvem de compres i havíem de demanar coses com el preu, si havia rebaixes o on estaven els provadors. També jugàvem a treballar en fruiteria i havíem de fer comandes. Crec que va ser una de les formes més divertides d’aprendre anglès. I penso que vaig aprendre molt.

Jo considero que la metodologia més eficaç no ho és una de sola, sinó una mescla de totes. És cert que l’enfocament comunicatiu és molt interessant per tal de mostra a l’alumne problemes reals de la vida quotidiana. Ara bé, també considero que treballar mitjançant un aprenentatge cooperatiu enriqueix molt més als alumnes perquè els ensenya la importància de saber treballar en grup i a aprendre d’allò que els altres companys els hi poden aportar. També m’agrada molt la idea de treballar en projectes. A vegades, els alumnes senten que fan una cosa més útil quan se’l hi encomana un projecta que han de fer i entregar a final de curs. El inconvenient d’aquest mètode és el fet que no tots els alumnes són capaços d’arribar a crear el projecte i, per tant, pot provocar molta decepció per part d’alguns alumnes.

Des del meu punt de vista, el més important en una metodologia és proporcionar l’aprenentatge per a cada alumne. Però encara trobo més important la motivació d’aquests. Per a que els alumnes aprenguin, és important que la metodologia sigui el més amena possible i fer que l’aprenentatge sigui una mena de joc que sense adonar-se poc a poc van aprenent.